EL COMUNIDOR DE SANT CEBRIÀ DE VALLDOREIX

Un dels elements més destacats de l’arquitectura de Sant Cebrià de Valldoreix és la torre que s’aixeca al costat del campanar, aquesta torre rep el nom de comunidor. La paraula comunidor prové del verb comunir: conjurar (el mal temps) amb oracions o exorcismes.
Els comunidors tenen un origen molt remot, lligat a la temença als canvis meteorològics, a un veritable perill baixat del cel; i és al cel on cal implorar les bones complicitats, salvadores.


Algunes imploracions s’havien anat conservant des de temps ancestrals: davant de tempestes amenaçadores s’acostumava d’encendre una de les candeles beneïdes pel dia de la Mare de Déu de la Candelera, el 2 de febrer.

A algunes comarques catalanes el dia de la Candelera es beneïen candeles de tres colors diferents: la blanca era per assistir a processons, la groga per anar a funerals i la vermella per cremar-la quan tempestejava i pedregava. Per demanar auxili davant els perills atmosfèrics, s’encenia un ciri dels que havien cremat el Dijous Sant al monument. Continuant amb aquest ritual d’objectiu concret, igualment es cremava llor i romaní que havien estat prèviament beneïts a la cerimònia pròpia del diumenge de Rams.
El comunidor servia per donar acolliment a l’acte i cerimònia de comunir. Havia de ser una construcció «a quatre vents» per la necessitat d’albirar de quin punt cardinal provenia la tempestat principal, per dirigir-hi les pregàries. El comunidor de Sant Cebrià està molt transformat, s’hi han tapiat les quatre obertures, perdent tota la seva fesomia original. És un comunidor de tipus torre, construït amb una certa pretensió arquitectònica, amb esveltesa i incorporat a la mateixa edificació del temple parroquial. En tots els casos l’altura d’un comunidor de torre sempre és inferior a la del campanar veí per una qüestió de jerarquia ben ordenada.
La litúrgia relacionada amb la meteorologia va tenir el seu punt culminant als segles XVI i XVII, amb els comunidors en ple servei i utilitat. Els textos variaven segons diòcesis i condicions socials i laborals dels llocs i llogarrets, però tenien en comú un to vibrant, enèrgic, amb redactats que expressaven realment el momento dramàtic de la població pagesa que es jugava les collites a una sola carta: l’auxili diví.

El costumari religiós preveia una primera norma per a quan es girava mal temps: el sacerdot havia de fer tocar les campanes, perquè les campanes eren beneïdes i brandaven en nom de l’Església. Així s’havia d’esvair la tempesta. Però si aquesta persistia o augmentava, aleshores era quan el comunidor esdevenia protagonista, amb un cerimonial que començava amb el sacerdot vestit de sobrepellís i estola morada, color de penitència, i continuava amb els exorcismes o conjurs contra les tempestats.

Aquell Valldoreix rural depenia dels camps, motiu pel qual els pagesos vivien permanentment preocupats pels efectes del mal temps. Amb el calendari cristià es va arribar a assenyalar dues dates com a principi i fi del major perill meteorològic: el 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i el 16 de setembre, festivitat de Sant Cebrià. Dins d’aquests cinc mesos, propensos a les tempestes, els sacerdots amb càrrec pastoral eren manats de no absentar-se.

Juanjo Cortés
Historiador Valldoreixenc